LaCaputxeta vermella

[...] La caputxeta i en Baldufa corrien pel bosc fugint d'aquell noi.

Quan llavors la caputxeta es va adonar que no savia on eren.Tot corrent s'havien perdut!

Després d'una estona caminant,buscant la casa de l' àvia, la caputxeta va trobar un camp ple de flors.

Es va aturar a collir-ne quan de sobte va adonar-se que en baldufa havia desaparegut.El va buscar per tot arreu quan per fi va veure'l. I,quan anava a agafar-lo una bèstia enorme va sortir d'entre els arbres i se'l va menjar.

I adéu Baldufa...

La caputxeta cridant tota espantada va descubrir que aquella ferotge bèstia era un llop...

EXERCICIS DEL MODERNISME

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:


1.Art Total
D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).

2.esteticisme
C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.

3.regeneracionisme
E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.

4.simbolisme
B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.

5.decadentisme
A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.


B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:
costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme . Se solen proposar aquestes dates:
· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);
· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).
El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.
Rusiñol, modernista?
Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter costumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.
A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.
L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (simbolista imbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).
Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista –, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.
L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme , corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Victor Català

Biografia




Víctor Català (l'Escala, 1869-1966). Pseudònim de Caterina Albert i Paradís. Filla d'una família de propietaris rurals. Visqué de la renda familiar al seu poble natal fins al 1904, que alternà l'Escala amb Barcelona.

De formació autodidacta i dotada de gran sensibilitat, fou, des de petita, una gran lectora.
Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures.
Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia, cosa que incrementà la seva cultura.
Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou.

Com a poeta publicà El cant dels mesos (1901) i El llibre blanc (1905). Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs (1902) i Teatre inèdit (1967). Però on realment excel·lí fou en el terreny de la narrativa.

L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català, cosa que provocà certa polèmica sobre un tipus de literatura massa crua, que s'agreujà quan es descobrí que sota el pseudònim s'amagava una dona. La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes. La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), i la novel·la Solitud (1905). Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), publicada el 1920, La mare Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930). La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalismerural" o "ruralisme".

Imatge de Caterina Albert

Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.

Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.
Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encertada.

Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.

biografia i obra*

Avui us poso la biografia i la obra de Vicent Andres Estelles

Espero que ho llegiu!

petoOns(K)(K)

Biografia

Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners: quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb díhuit anys, se n'anà a estudiar periodisme a Madrid; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, on feia tot tipus de reportatges: allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, inspirat en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.

Obra

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüentment i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'eixe moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).

Hola!!







soc la Maria de 1r de Batx.
i avui començo aquest blog de Literatura.

















petons!!