 | |  | | | | | ||
BIOGRAFIA
Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seva joventut, qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida, després d'haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dóna classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire, a càrrec de l'escriptor Xavier Benguerel.
El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida.
Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà.
Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d'autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX.
Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps.
No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.
